Sergi Freixes comissaria dues exposicions sobre la cuina durant la guerra civil i postguerra

Dues exposicions ajuntades sota un mateix títol. “Menús de guerra, cuina d’avantguarda i supervivència”  i “El farcell de la postguerra: quan la gana aguditza l’enginy”. En un moment en el qual tots tenim al cap els àpats festius, el vilassarenc Sergi Freixes comissiona aquesta doble exposició que es pot veure a Can Marfà-Museu de Mataró, fins al febrer.

Vols fer amb nosaltres la recepta de la truita de patates sense ous ni patates? Estraperlo, racionament i gana, molta gana.

Freixes té a les seves mans l’original, el receptari de 1937 del cuiner de Blanes Joan Vila, anomenat “Menús de guerra”. Així es diu el document pensant en la gent que no era al front. Era un receptari encarregat a aquest cuiner pel govern català davant de la difícil situació que es vivia en aquella època, en la qual hi havia poc menjar i poc producte.   

L’exposició i la investigació de Freixes també arriba fins a l’any 1952, quan es van lliurar les darreres cartilles de racionament

Ha unit les dues exposicions ja que tracten sobre la mateixa temàtica però en èpoques diferents.

I quina manera, quin és el mecanisme expositiu que tria Freixes per fer-nos adonar, una mica, de com ho estaven passant els nostres avis i rebesavis?

El mecanisme és una performance on hi ha una llarga cua de persones amb la seva cartilla de racionament esperant a recollir-la els seus aliments.   

Fent una mica d’humor negre, el comissari vilassarenc reflexiona que, en aquella època, tothom era vegà encara que no ho volgués.

Ens ha llegit el pròleg de “Menús de Guerra”, que deia que no és cap sacrifici sacrificar-se a la taula d’allò que no és essencial. En el pròleg també es recalcava que la guerra imposava restriccions que calia acceptar com a deure moral i afegia que un bon menjar solament consisteix en el que és indispensable.

“Una guerra hauries d’haver passat tu!”, ens deien àvies i rebesàvies quan ens fèiem el ronso amb el menjar que no ens acabàvem al plat. I és que van viure temps molt durs.

Temps d’estraperlo, de racionament, d’esforçar-se per trobar alguna cosa per menjar.

La Generalitat republicana animava tothom a tenir -va ser un autèntic desastre- petits horts urbans en terrasses i balcons o galliners als terrats. L’ou anava molt buscat. Proteïna pura.

El cuiner Ignasi Domènech va escriure la recepta “Truita de patates sense ous ni patates”, en què s’utilitzava la capa blanca de la pell de la taronja.

A Can Marfà, en el marc d’aquesta exposició, podrem veure un petit documental de tretze minuts realitzat a l’època, sobre l’Auxili Social de Mataró, en el qual es veu com aquest Auxili treballava i donava de menjar als nens i nenes de la comarca.

El vilassarenc Sergi Freixes no descansa. Propers projectes: un llibre i la inauguració d’un museu que s’ubicarà al País Basc, el Museu de la Galeta. I és que allà hi havia la fàbrica de les famosíssimes galetes Maria d’Artiach.

Freixes va comissariar fa mesos la mostra “Obert per vacances”, que es va presentar al MNAC.