Santi Carreras investiga el robatori que Caixa Laietana va patir el 1998, a “Muts i a la gàbia”

Ningú va veure res. Ningú en sap res. Per tant, “Muts i a la gàbia”. I aquest, “Muts i a la gàbia”, és, precisament, el darrer llibre que ha presentat el periodista mataroní Santi Carreras, molt vinculat a Vilassar de Mar, arran del que, sense cap mena de dubte, podem dir, que va ser el robatori perfecte. Any 1998. Setmana Santa. Caixa Laietana de Mataró. El o els lladres entren fins als budells de l’entitat bancària de referència a la capital de Maresme, Caixa Laietana, i la buiden. Avui en dia, 26 anys després, i amb el delicte prescrit, l’atracament perfecte encara no s’ha resolt. Amb Santi Carreras, hem posat llum a la foscor.

Un bon patac va rebre Mataró la Setmana Santa de l’any 1998. S’especulava, i s’especula, que el o els lladres es van endur molt diner negre, aquell diner no registrat oficialment, aquell que no té ni pare ni mare.

Al periodista esportiu de Mataró Santi Carreras, ja retirat, li va frapar la història. Interès, habilitat a l’hora d’escriure i tot el temps del món durant l’època del confinament  de la covid-19 van ser els ingredients d’aquest “Muts i a la gàbia”. El robatori de la Caixa Laietana de Mataró del qual ningú en sap res.

Carreras ha explicat que va ser un robatori en què els lladres “es van endur el que no està escrit, no se sap com van entrar, com van sortir, la policia  va investigar aquest cas, que no ha acabat mai en un judici perquè no s’han trobat mai als autors”. Va haver-hi molts damnificats, moltes persones a les quals per exemple van robar joies i diners, i alguns dels damnificats van arribar a un acord amb Caixa Laietana   

A la capital del Maresme sempre s’havia parlat de milions i milions de pessetes negres. De fet, en el sumari del cas, al qual ha tingut accés Carreras, es parla de diner en metàl·lic.

Van robar les caixes de seguretat, que tenien una assegurança.

Carreras ha manifestat que, al secretisme general, s’hi ha d’afegir el de la pròpia entitat financera. Des del seu prisma, costa admetre que t’han entrat fins a la cuina. Carreras ha recordat que, per a qualsevol entitat bancària, el pitjor que li pot passar és que li robin. A partir d’aquí hi ha un dol molt fort i les entitats bancàries que pateixen robatoris intenten arribar a un acord amb tots els clients afectats que es pugui.

Carreras ha dit que li hauria agradat que el robatori hagués estat el Dijous Sant quan els Armats de Mataró picaven les seves llances, uns metres per sobre d’on estava la cambra de seguretat de la Caixa Laietana. Ha dit que hauria estat molt poètic i que hauria estat el començament d’una bona novel·la. Però, és clar, la realitat és que no se sap ni quin dia de la Setmana Santa van entrar, ni quin dia de la Setmana Santa van sortir. Ni quants dies de la Setmana Santa van ser-hi dins.

Un cop revistats sumaris, diligències i escoltes telefòniques… res de res. Muts i a la gàbia. No se sap quants diners es van endur els lladres i ha recordat que els clients no havien de declarar el que tenien dins de les seves caixes de seguretat.  

Ara, un cop publicat el llibre, molts mataronins i mataronines s’acosten a Carreras per explicar-li alguna història, alguna anècdota… Sembla una història de pel·lícula, oi?

Són uns fets que van revolucionar la Mataró de finals de segle passat. No només la ciutat, sinó a tota a comarca. Molta gent del Maresme hi tenia estalvis o béns preuats. Carreras fa un prec des dels nostres micròfons. Ha explicat que  fa una crida al o als lladres recordant-los que el delicte està prescrit. Que tenen una entrevista i que el truquin.

Seriosament, es van apuntar molts sospitosos. Tipus màfies marselleses i, fins i tot, es van revisar altres atracaments semblants. De fet, es va investigar un atracament a la localitat murciana de Yecla, el dia de Nadal. Però a aquests lladres els van atrapar. Eren maldestres

A més, les càmeres de seguretat de  Caixa Laietana estaven desconnectades i, curiosament, s’estava canviant tot el sistema informàtic.

Ha manifestat que algunes de les persones que van participar en la investigació d’aquest robatori li van explicar que  els va sorprendre com s’havia fet aquest robatori.

El periodista de Mataró ha explicat que ha rebut, per cert, algunes trucades incòmodes.

Carreras segueix amb tres llibres preparats al calaix, ja fets, un sobre la història de la fotografia, i la segona part de la seva història de l’esport mataroní que acabava, el primer, als anys 50. També té un llibre sobre la història de la ràdio a la capital del Maresme fins a finals dels anys 70.

“Muts i a la gàbia” només es pot comprar a la Llibreria Maresme de Mataró, al carrer de Jaume Isern, 53.

I tu, on eres aquella Setmana Santa del 98?

(Reportatge: Joan Escofet)