En els darrers anys, i sobretot, arran que la UNESCO declarés el Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, Catalunya ha recuperat, la nit de Nadal, aquesta profecia antiga que es cantava a l’època medieval. Tradició, d’altra banda, que s’havia mantingut a Mallorca o l’Alguer.
Aquest dimarts, xerrada a les 6 de la tarda sobre aquesta qüestió a la Sala Maria Roser Carrau, a càrrec de la divulgadora Laura de Castellet, doctora en Història, Màster en Cultures Medievals, Llicenciada en Belles Arts i sibil·la de la Catedral de la Seu d’Urgell. L’acte està organitzat per Aula d’Extensió Universitària de la nostra localitat
Representat abans de la missa del Gall, a la Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la el protagonitza una dona vestida de Sibil·la–endevinadora del món pagà– amb mantell de seda i amb una espasa a la mà. La cançó té l’origen en una melodia probablement gregoriana amb text traduït al català, al segle XIII. Parla d’una profecia sobre la fi del món i inicialment es cantava en llatí, però a l’Edat Mitjana ja trobem versions catalanes. La qual cosa fa que sigui una de les primeres expressions poètiques en la nostra llengua.
Amb Laura Castellet, la nostra Sibil·la d’avui, hem buscat les arrels del Cant. El cant parteix d’una tradició molt antiga, dels oracles de les Sibil·les, pitonisses, profetesses, que es va convertir, a principis del cristianisme, en un poema en llatí que formava part d’una sèrie de lectures, durant la Nit de Nadal. Es feia una lectura cantada
Durant l’Edat Mitjana el Cant es va integrar en el ritual catòlic de la Missa del Gall. El Concili de Trento ho va tallar de soca-rel a finals del segle XVI.
Aleshores, només va quedar a l’Alguer, a Mallorca, Toledo i a la portuguesa Braga.
Amb el pas dels segles es va recuperant. De Castellet explica que a mitjans del segle XX es va despertar un cert interès però bàsicament històric i musicològic, no pas litúrgic.
“Segurament, ens permet establir llaços, connexions amb el passat”, explica De Castellet, que cada Nit de Nadal, interpreta el Cant a la Catedral de la Seu d’Urgell. El primer cop que va interpretar el ritual litúrgic va notar, diu, com si la darrera Sibil·la de la Seu -feia centenars d’any que no es cantava- li passés el testimoni. Va explicar que hi ha un respecte atàvic a la figura de la Sibil·la, ja que els espectadors s’inclinaven al pas de la Sibil·la i el seu seguici.
De Castellet insisteix en què el Cant de la Sibil·la no és molt complicat, musicalment parlant, però que hi ha quelcom més, que atrapa. És un cant antic, anterior a la creació del cant gregorià, del qual hi ha versions, com dèiem, en llatí i també en català, i el missatge religiós que transmet és: “Encara que vinguin moltes desgràcies i la creença en Jesús et salvarà”.
